De marges i fites és un conjunt d’obres que dialoguen amb la memòria del territori, fent visibles el treball silenciós de les mans que han construït paisatge com a metáfora per a retre homenatge a totes aquelles persones que fan cultura des de les perifèries, les alteritats i els espais rurals: allà on no arriben les grans institucions, però on es cuida i es crea des de la persistència, la comunitat i la resistència quotidiana.
Aquesta instal·lació s’inspira en la tècnica de la pedra seca, una pràctica ancestral que ha modelat el territori a través de murs, cabanes i marges, sense cap mena de ciment: només la gravetat, la perícia i el respecte per l’entorn. Les persones que treballaven la pedra seca sovint provenien de comunitats rurals vinculades a l’agricultura i la ramaderia, en contextos de vida austera i forta interdependència amb el medi. El seu saber era transmès oralment, compartit entre generacions en entorns de treball col·lectiu on la construcció no només servia una funció pràctica, sinó que generava un sentit de pertinença i continuïtat cultural.
L’any 2018, la tècnica de la pedra seca va ser inscrita per la UNESCO en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, destacant-ne el seu valor com a símbol de sostenibilitat, cohesió comunitària i enginy rural. Aquesta declaració reconeix la saviesa d’un saber local que transcendeix generacions, construït en harmonia amb la natura. Amb De Marges i Fites, Lluci Juan evoca aquest llegat i l’interpreta amb mirada contemporània, convertint el fragment en relat i el límit en horitzó. És una invitació a contemplar la bellesa de la precarietat, i a entendre el paisatge com una construcció cultural viva.
A partir de l’acumulació d’arxius generats durant anys tant amb la pràctica artística com en l’activisme, Lluci Juan investiga l’objecte arxiu com a element per a construir la diversitat de narratives i experiències. Les peces combinen el element formar arxiu amb fotografies i elements de l’arxiu.
“Malgrat que les zones perifèriques poden semblar buides de contingut cultural i creatiu, la realitat és que hi ha un gran nombre de persones que treballen per preservar i difondre la cultura vinculada al territori. Bé siga a títol individual o col·lectiu, aquestes persones recullen, preserven i creen imaginaris que escapen a la globalització i caràcter unificador de la cultura de masses.
Els arxius, reproduïts en peces de guix, fan referència a totes les persones que treballen per la cultura des dels marges i que amb les seues accions provoquen un canvi en la societat, cerquen i defenen la seua identitat.”
València 4×4, Margenadora des de la periferia cultural.
Toni Canet.
La Vila, Ontinyent.
(Reproducció digital)